Sant Jordi, amb Jordi Coca
El 15 d’abril celebrem Sant Jordi a l’institut amb la presència de l’escriptor Jordi Coca, que presideix els nostres Jocs Florals d’aquest any.
Qui és Jordi Coca?
Jordi Coca (Barcelona, 1947) és novel·lista i dramaturg. Va sentir per primera vegada la vocació de l'escriptura als 14 anys, un fet que qualifica, no sense ironia, com una il·luminació. Només acabar el batxillerat comença estudis d'art dramàtic i, alhora, emprèn la carrera de filologia catalana, que deixarà inacabada. No triga a decidir que es dedicarà professionalment al món del teatre.
Una altra carrera, la literària, la inicia amb la novel·la Un d'aquells estius (Els Lluïsos) el 1971. Des d'aleshores ha publicat nombrosos llibres, tant en novel·la, com en narrativa breu, en poesia o en teatre. D'entre les seves novel·les s'han de destacar La japonesa (1992), que va merèixer el premi Josep Pla, Sota la pols, premi Sant Jordi del 1999, Lena (2002), Cara d’àngel, premi Joanot Martorell del 2003 i La nit de les papallones, premi Sant Joan Caixa Sabadell 2009. Ha publicat dues obres de teatre que han estat representades, Platja negra (1999) i Antígona (2002). També ha conreat el gènere de la poesia, en bona mesura dins el paràmetres de la poesia oriental. D'aquesta activitat destaquen les seves versions de Matsuo Basho o Maurice Maeterlinck. I no es pot oblidar la seva vessant assagística, principalment sobre temes teatrals.
Jordi Coca ha treballat com a gestor cultural i com a professor d'arts dramàtiques. Les seves activitats al voltant d'aquest gènere s'han desenvolupat a l'Institut del Teatre. Així, ha dirigit teatre, especialment obres de Handke, Joan Brossa, Beckett i d'ell mateix. És col·laborador habitual de premsa i televisió, per a la qual n'ha fet guions com Tot art o Els museus, difosos per la Televisió de Catalunya.
Parla Jordi Coca (fragment d’una entrevista)
—Quin paper té la novel·la dins el seu projecte narratiu?
—Hi haurà hagut l'exploració del món de Lena en una segona novel·la, però el meu projecte no passa per encallar-me aquí ni per seguir escrivint coses d'aquesta mena. El meu projecte narratiu és l'exploració, o el retrat, de l'ésser humà, probablement català, del segle XX, des del punt de vista no racional, no sentimental, sinó dels sentits, les intuïcions..., el que podríem dir-ne l'ànima, i anar explicant-la des de tants registres com pugui: des de l'autisme de La japonesa, fins a la perplexitat de no saber per què passen les coses de Louise (Un conte sobre la felicitat) o l'exploració d'uns records amargs i desagradables a Sota la pols, aquestes parts obscures de la sexualitat i de nosaltres mateixos a Lena i Cara d'àngel... Ara tinc ganes de parlar, a Weekend, de la gran hipocresia de la nostra societat...
—Quina hipocresia i de quina societat?
—De la societat catalana, la hipocresia social, sobre temes polítics, morals, de relació... Penso que la societat catalana és profundament política i sense projecte més enllà de la qüestió econòmica. Una de les coses que m'esfereeixen en aquest moment és que des del punt de vista polític no hi ha un gran projecte estratègic per a la cultura del nostre país. Hi ha coses, hi ha persones que fan coses fantàstiques, fins i tot diria que hi ha institucions, però des de la política no; no veig ningú, ni de les dretes ni de les esquerres, que digui: "Això és el que volem que sigui el nostre país d'aquí a deu anys". Va semblar que hi havia aquest projecte fa uns anys, quan sobretot des dels ajuntaments es va fer l'aposta per les infraestructures culturals, però moltes ara estan poc o gens dotades de recursos perquè funcionin. Amb els teatres passa igual... Tot això, com a societat, genera una relació amb nosaltres mateixos que és molt conflictiva i que em sembla molt falsa. Al final molts dels problemes polítics que tenim, com ara la llengua, l'Estatut i la relació amb Espanya, responen o són la causa d'aquesta manca de projecte. Hi ha com una relació amb nosaltres mateixos que no és del tot sincera.
—Parlem d'una cultura catalana, però mai no ens preocupem de definir-la, oi?
—Un país que fa tot just 25 anys va sortir d'una dictadura que ja era la culminació d'un procés desastrós de 250 anys el que segur que necessitava era un procés de reconstrucció nacional. Aquest procés havia començat amb la Mancomunitat, va revifar amb la República i semblava que ara era el moment, i la veritat és que mai hem tingut un període d'estabilitat com el d'ara. Doncs en aquest moment això no funciona. I paradoxalment, ens passen coses fantàstiques: la literatura catalana té uns èxits que no havia tingut mai, de públic intern i de projecció d'obres, com Belbel i les seves estrenes arreu del món, novel·les com La pell freda, les xifres de venda de narradors... I al costat d'això no pots anar a demanar un cafè al passeig de Gràcia perquè no t'entenen i t'ofenen... Què està passant? És un desajust i no tenim capacitat política? Potser tampoc no en volem tenir... Aquell gran projecte cultural que probablement serviria de vertebrador de moltes altres coses, trobo que no hi és. [...]
—Vostè ha defensat una literatura arriscada, ha estat en contacte amb gent com ara Brossa i Palau i Fabre, però la seva narrativa és bastant ortodoxa...
—Fins a l'any 1983 havia intentat escriure una narrativa d'investigació, de recerca, però una cosa és que vulguis fer-ho i l'altra que puguis, que estiguis en condicions de fer-ho. D'altra banda, mai vaig voler caure sota l'influx de Brossa: a mi m'interessava molt, l'he seguit i li he donat suport des que el vaig conèixer l'any 1967. El 1971 vaig escriure el primer llibre que s'ha escrit sobre ell... La meva admiració pel poeta era indiscutible, però jo no era Brossa. Cap a l'any 1979 o 1980 vaig tenir la sensació que havia arribat a un carreró sense sortida que em portava a una mena de tancament del text en ell mateix i cada vegada feia coses que eren més incomunicables al lector. Vaig deixar d'escriure i vaig passar tres anys llargs sense fer res. Tenia el propòsit de reconnectar amb el lector, jo sempre he tingut ganes de ser llegit, no a qualsevol preu però fent el que em semblava que havia de fer, i vaig començar aquesta aventura, aquest cicle, que s'inicia amb Mal de lluna i que arriba fins ara. Tinc la sensació que he tancat un procés de vint anys. Hi ha alguna excepció com L'emperador, que és més llarga i va cap a una altra banda, però en general és una trajectòria homogènia.
— I ara?
—S'obre un període nou que no sé on anirà, però que en tot cas no vull caure en la imitació de Brossa, ni tallar amb la possibilitat de ser llegit, però estic intentant trobar una solució, una cosa més llarga i ambiciosa, probablement amb la tercera persona com a punt de partida... Veig que toca fer una altra cosa.
—També ha publicat poesia i teatre...
—No em sento poeta: vaig fer unes versions de Matsuo Bashô, i un llibre de poemes posterior que n'és un epígon, però ja està. També he intentat escriure alguna cosa de teatre, vaig fer Platja negra, Antígona i un espectacle, Tempesta a les mans, amb Hausson i Carme Callol, i ara tinc un quart text acabat que es diu Interior anglès, que és un text per a dues actrius, però tampoc no em sento dramaturg. El que em sento realment és narrador, i tinc ganes de continuar-hi, i on he estat més còmode és amb aquestes novel·les que he anat escrivint durant els darrers vint anys.
—I per què vol canviar, doncs?
—Crec que és un gest valent, aquest trencament. Podria escriure una novel·la així cada any i mig, i anar fent. No és que no em costi, sinó que és una forma que ja tinc assumida i no tinc cap necessitat de complicar-me la vida, però sí que necessito trencar i plantejar-me reptes nous. I em sembla que no és una decisió personal: té a veure amb la construcció del país. Ens ho creiem o no ens ho creiem? O estem en un procés de reconstrucció nacional o més val que pleguem i ens posem a escriure en castellà, o que cadascú foti el que vulgui. Però si no, els projectes han de ser projectes necessaris, i jo crec que la narrativa necessita ara grans projectes. I ja els té, i penso en escriptors com ara Jaume Cabré i Jesús Moncada, entre d'altres. Cabré, per exemple, des del punt de vista del prestigi, no necessitava escriure una novel·la de set-centes pàgines, ningú li reclamava, i és una feinada immensa i l'ha feta, i el país l'hi ha d'agrair. I li agraeix? No. No parlo d'agraïments en forma de creus de Sant Jordi ni copets a l'esquena, sinó d'un plantejament estructural que permeti justament desenvolupar això, a la gent de la nostra generació i els que vénen, sense que l'escriptura sigui una autoexplotació, i és perfectament factible com a reconversió d'un sector com qualsevol altre. I si ha d'estar pendent de beques que ho estigui però a l'escandinava: sabent que li donaran una beca que li permetrà treballar amb comoditat durant cinc anys, i que tindrà una política fiscal que tindrà en compte el que aquesta persona està fent, i que a més hi haurà uns mecanismes de difusió a través del suport a les agències perquè aquest text tingui la possibilitat d'arribar més enllà, que hi hagi un suport de cara a les traduccions... Ha d'haver-hi una aposta real per la cultura, i en les coses que tenen a veure amb la llengua encara molt més. Però aquí només aposten els escriptors.”
(Francesc-Bombí Vilaseca: "La societat catalana ha estat molt tancada, i és molt hipòcrita amb les seves cares obscures", Avui."Cultura", 2 de desembre de 2004)
L’obra literària de Jordi Coca
Fragments de Sota la pols (2001)
“Quan era al llit em deia que havia nascut en un món mort i poblat de coses mortes. Els barbers eren morts, les parets humides de casa eren mortes, la palangana on m’havia de rentar la cara era morta, les taules de l’escola eren mortes, el menjar que em donaven era menjar de morts, els coberts eren coberts de morts, els llençols eren sudaris gèlids i tacats... i aquestes coses em provocaven un fàstic infinit que havia de dissimular.” (p. 15)
“Ell sempre deia que el seu pare l’havien llicenciat no feia gaire i treballava en una fàbrica de ràdios. Guanyava poc, però no es podia queixar perquè, com que havia lluitat a la banda dels rojos, havia estat a la presó i després havia fet mil anys de mili...” (p. 27)
“«Ja ho sé», va fer el César. «Però no ho hauries de dir a ningú. Ni hauríeu de parlar amb el vostre amic Jaume ni amb els de la Falange... És millor anar amb compte i callar.»
Era el mateix que deia la mare: havíem d’anar en compte i callar.” (p. 81)
“El cap em rodava. Potser hauria estat millor viure a l’illa amb els parents, sense sentir crits, sense veure ningú del barri, sense haver d’anar a treballar amb el pare... Potser un dia em quedaria quiet, sense respirar, fins a adormir-me per sempre... Potser passaria aviat aquell estiu i a la tardor començaria a ploure sense parar i inundaria la casa i tot ens ofegaríem... Potser el temps s’aturaria i no caldria llevar-se mai més, notant aquell dolç pessigolleig als ulls, a punt d’adormir-se, acariciant-me el sexe, esperant a ser gran... I aviat ho vaig ser, és clar.” (p. 118)
Versions de Matsuo Basho (1992)
Desperta, desperta!
I et prendré per amiga
Papallona blanca.
Cau el sol roent.
Les pedres del camí cremen...
Passa un aire fresc.
De Terres grogues (1998)
Quietud i mots necessaris.
Bellugar-se quan cal.
I que de mi no es digui res,
en un silenci sense rancúnies.
Diumenge, a les 13h
Escolto les cigales en el silenci ardent.
Diumenge, a les 21h
Llegeixo als diaris la dissort del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada