Treball de síntesi 3r d’ESO
Activitat de Llengua Catalana
OPCIÓ A
El periodista: una esponja i un filtre
- El fil conductor de la matèria de Llengua catalana de 3r ha estat el periodisme. En aquest sentit, proposem fer un “tastet” de diari.
- Inventeu un títol per al vostre diari, que ha de tenir, almenys:
a) L’editorial
b) Una notícia relacionada amb alguna de les activitats que heu fet durant el Treball de síntesi
c) Una carta al director
d) Un article d’opinió
e) Fotografies
Podeu afegir-hi:
f) Una entrevista
g) Un acudit
- A l’hora de l’exposició oral, heu de presentar el diari, llegir en veu alta alguns dels textos i justificar el títol.
OPCIÓ B
“Aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla!”
- L’objectiu d’aquesta activitat és relacionar el paisatge del voltant de Mataró que treballareu (les Cinc Sénies, el mar, la platja...) amb la poesia de Joan Maragall.
- Cada grup escollirà un dels textos que trobarà al bloc de 3r (http://nothoperdis.blogspot.com/). Els grups s’han de posar d’acord perquè no es poden repetir els textos. (Comuniqueu la vostra tria a la Roser Trilla.)
- El dia de l’exposició oral haureu de:
a) Presentar un treball que relacioni fotografies que haureu fet durant les sortides amb els textos de Maragall que se us hauran proposat. Ho podeu fer de diverses maneres: des d’un pòster (cartolina, fotografia impresa, etc.) a un vídeo, passant per una presentació de diapositives o un movie-maker.
b) Llegir expressivament el text proposat. (Cada alumne/a n’haurà de llegir un fragment. Si el text és breu, el llegirà cada alumne un cop.)
c) Fer-ne un breu comentari oral (formal –mètrica, rima, figures retòriques, si és el cas- i de contingut) i justificar per què heu triat les imatges.
TEXTOS
Text n. 1:
Vistes al mar
I
Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.
Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.
III
El cel ben serà
torna el mar més blau,
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
torna el mar més blau,
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
Text n. 2:
Vistes al mar
V
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només ells veuen
s'allunyen mar endintre...
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només ells veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà el mar tota olorosa.
Text n. 3:
Altres vistes al mar
I
Avui el mar té vint-i-vuit colors,
i tot està revolt, el cel i l'aigua:
el cel brillant i blau; el vent, furiós,
hi escotona els núvols i els empaita.
Fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya:
tot són crits i soroll i lluentors,
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.
Text n. 4:
“La ginesta”
“Per mi és la flor catalana, la ginesta.
Quan la veig en les costes de les muntanyes tan alegre i lluminosa, me sembla l’ànima del nostre poble florint. I aquella olor que fa! Aquella olor de puresa forta; i aquella frescor que té! Me sembla que si ens omplíssim ben bé els esperits de l’olor de la ginesta, seríem més nosaltres mateixos: aixís, alegres, francs, bons, com bons catalans, que ella ens purificaria de les tares que teniu, i que quan algun foraster volgués donar idea de nosaltres, diria: -Mireu, és un poble que la seva flor és la ginesta. –I que tothom l’entendria de seguida, i dirien: -Oh! Quin poble deu ésser! [...]
Amb la ciència de les races i amb els fets de la història i amb estudis socials i amb el caràcter del nostre dret i amb totes les raons que vulgueu, m’arribareu a fer entendre i deixar-me ben convençut que Catalunya és quelcom ben personal i ben distint en el món, i que per tant tenim tot el dret d’ésser lliures i de fer-nos la nostra llei. Però totes les vostres raons, ni discursos, ni llibres, ni res, me faran sentir tan català com llavors que en la quietud de la muntanya em trobo tot sol damunt d’una mata de ginesta florida. Llavors me’n podrien venir de doctors i savis i polítics a demostrar-me amb allò mateix de les races i de la història i del dret i de la sociologia que Catalunya no és tal nació, sinó una província d’una nació: jo ho escoltaria tot serenament i tan savis podrien ser que els digués: -Vaja, teniu tota la raó; però, veieu aquesta ginesta? Sentiu l’olor? Doncs jo trobo que fa olor de Catalunya. Ja podeu desar tots els vostres arguments. Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta.” (“La ginesta”, Ilustració Catalana, 29/05/1904)
Text n. 5:
La ginesta...
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.
Text n. 6:
Elogi de la Poesia
(Fragment)
Aquí m’estic tot sol a vora el mar. Sóc la Natura sentint-se a si mateixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L’interminable moviment de llur immensitat brillant m’ullprèn, i el ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentre la marinada m’acaricia el front i em duu les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, però pacífic: no penso res, és un èxtasi.
Flameja al sol ponent... (1911)
Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.
Text n. 7:
L’ànima de les flors
Aquelles dues flors que hi posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant se val.
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant se val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
"Morirem aviat, lluny de la planta,-
elles deuen pensar;-
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà."
elles deuen pensar;-
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà."
Text n. 8:
Soleiada
En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor, i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d'ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me'n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: "Só l'albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s'aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra..."
una donzella que tenia
els disset anys d'amor, i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d'ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me'n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: "Só l'albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s'aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra..."
Text n. 9:
Elogi de la Paraula / Elogi de la Poesia
«Quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos-el aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la
del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.»
«Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l'empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a través del caos, en l'essència de l’esforç està el ritme, o sia l’alternació d’acció i repòs. Així el trobem en el moure's les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l'home.»
Text n. 10:
L'aufàbrega
Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.
Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.
Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.
L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l'encantament.
Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada de Llevant!
I en el matí d'aures blanes
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.
Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.
Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.
L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l'encantament.
Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada de Llevant!
I en el matí d'aures blanes
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.
Text n. 11:
Diumenge
Qui no tinga en la finestra
dos testos de flors germans,
un aucell dins una gàbia,
i un cor ben enamorat,
no sap lo que és benaurança
ni podrà saber-ho mai.
I a fe us dic que és bella cosa
el diumenge, al desvetllà's,
veure en les flors la rosada,
sentir l'aucell refilar
i, per gaudir-lo amb l'aimia,
un jorn de festa al davant:
amb l'aimia que us espera
abocada al finestral
amb el vestit dels diumenges
que és aquell de colors clars.
Text n. 12:
Cant de Maig, cant d'alegria
Cantem l'entrada del temps clar
amb clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps -de fer ressonar
alegrament els aires.
amb clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps -de fer ressonar
alegrament els aires.
Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raig de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre l vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses...
Costes avall degoten les neus foses.
regalant aigua i raig de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre l vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses...
Costes avall degoten les neus foses.
Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d'aire del cel
per cantar l'alegria de la terra,
tant si n surt un místic bel
com si n surt un crit de guerra.
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d'aire del cel
per cantar l'alegria de la terra,
tant si n surt un místic bel
com si n surt un crit de guerra.
Tornem's soldats lluents i ben armats,
o tornem's serafins d'ales de plata...
Correm alegrament a tots costats,
correm, que el maig esclata.
o tornem's serafins d'ales de plata...
Correm alegrament a tots costats,
correm, que el maig esclata.
Riem, riem entre les flors i el vent
l'emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d'or de cada aimia.
l'emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d'or de cada aimia.
Prompte els arbres de maig s'assecaran...
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.
Text n. 13:
Cant dels joves
L'hora nostra és arribada:
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d'una altra albada.
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d'una altra albada.
I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria:
quan veurem que s’alça el dia,
alçarem, cantant, el vol.
per cantar-ne l’alegria:
quan veurem que s’alça el dia,
alçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçarem,
movent l'aire amb la volada;
com a núvols creixerem,
amb remors de pedregada.
movent l'aire amb la volada;
com a núvols creixerem,
amb remors de pedregada.
I en les serres avials
remourem la gran tempesta,
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de festa.
remourem la gran tempesta,
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de festa.
I per l'aire, llavors pur,
de la pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.
de la pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.
Text n. 14:
Diades d’amor
I
Quin dia avui! Els camps ja són tots verds
I ella m’ha aparegut com novament
Al bell atzar del dia, un sol moment
Sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
El vent d’hivern tornava ventijol...
Jo me n’he anat pel jorn enlluernat
A meditar els seus ulls al bat del sol.
I ella m’ha aparegut com novament
Al bell atzar del dia, un sol moment
Sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
El vent d’hivern tornava ventijol...
Jo me n’he anat pel jorn enlluernat
A meditar els seus ulls al bat del sol.
II
Tot ella és una flor molt delicada,
una flor, amb ulls de flor i ànim en ells;
La seva veu com font en nit callada.
Jo us parlo d`ella com d`un vol d`aucells
que us fa mirar al cel blau sens violència
i us posa al front uns pensaments molt bells.
Jo d`ella no en vull més que la presència
ràpidament al bell atzar del dia;
cada cop del seu pas a vora meu;
me n`enduu la fragància i l`harmonia.
una flor, amb ulls de flor i ànim en ells;
La seva veu com font en nit callada.
Jo us parlo d`ella com d`un vol d`aucells
que us fa mirar al cel blau sens violència
i us posa al front uns pensaments molt bells.
Jo d`ella no en vull més que la presència
ràpidament al bell atzar del dia;
cada cop del seu pas a vora meu;
me n`enduu la fragància i l`harmonia.
III
Amb la dolça i tranquil·la criatura
me plau pensar-hi quan el sol ja és post,
i guaito encar la transparència pura
que resta llargament en la muntanya
bella amb fredor, obstinant-se enfront la nit...
Perquè tot ella és el ponent dolcíssim
d`un jorn puríssim que vol ser infinit. [...]
Text n. 15:
Floriu, floriu, ginesteres...
Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu's-e com fogueres
al sagrat de cada llar.
Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
son les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.
Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;
una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.
En la flor de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.
enceneu's-e com fogueres
al sagrat de cada llar.
Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
son les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.
Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;
una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.
En la flor de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.
Text n. 16:
El pi d'Estrac
Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s'està secularment
bevent l'aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol ni la pot moure el vent.
Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l'hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d'estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d'aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.
que vora de la mar s'està secularment
bevent l'aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol ni la pot moure el vent.
Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l'hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d'estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d'aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.
Text n. 17:
Carta a Víctor Català
Caldetes, 26 juny 1907
Molt estimat amic: Aquí a Caldetes, vora aquest mar que fa uns anys fou tan propici al nostre bon afecte, acabo de llegir els Caires vius [...]
Mes jo ¿com li donaré mercès de l’exemplar amb tan afectuosa dedicatòria? Per a cercar les paraules giro els ulls al mar; és l’hora de sortir les barques, a la tarda...
Ara sembleu flors del mar,
veles que sortiu enfora
a l’hora que el sol es pon
i el mar té un color rosa
Vostè dirà: ¿Què té a veure això? Prou que té a veure: perquè aquesta emoció que m’ho ha dictat va tan confosa amb la del meu agraïment, que jo mai més podré recordar l’una cosa separada de l’altra. Accepti-ho vostè mateix com un senzill moviment del cor d’un amic envers l’amic. Ho és de vostè de veres
Joan Maragall
Text n. 18:
Cartes a Enric de Fuentes
1906
[...] Aquesta que jo faig, sí que és vida tranquil·la;perquè no es pensi pas que el traduir Novalis em siga un treball: és més aviat una recreació, i vaig fent-ho amb una sàvia lentitud (encara que m'estiga mal el dir-ho) davant la majestuosa ratlla de l'horitzó marí, veient les pausades feines dels pescadors en la platja i sentint els xiscles de les criatures i les orenetes. [...]
Caldetes, 14 de juliol de 1907
[...] Cada dia vaig treballant més poc perquè tinc molta feina; veure com les criatures es fiquen al mar, fer volar l'estel... per ells, eh?, anar a l'ombra d'un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia, assistir a la sortida de les barques a posta de sol, portar la família a descobrir bons punts de vista sobre el mar, etcètera. [...]
Joan Maragall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada