Poemes de David Jou

Divendres vinent és Sant Jordi. Cada any visita l'institut Alexandre Satorras un poeta o un músic o un narrador, que presideix la festa dels Jocs Florals. Aquest any és David Jou, poeta i físic, qui ens honorarà amb la seva presència. Aquí teniu una petita mostra de la seva obra poètica. Són poemes extrets dels volums de la seva obra completa, titulats: L'èxtasi i el càlcul i L'huracà sobre els mapes. Si voleu conèixer una miqueta més David Jou, podeu clicar l'enllaç que figura al marge.

Física

Com puc dir-ne fredor si m’ha encès tan sovint,
si tants cops m’ha inundat de desig i de vida,
si m’ha fos al seu foc –la raó feta instint-
i m’ha obert tot un món amb tan sols un bolígraf?

Si m’ha unit a la Terra, a la Lluna, als estels
tot fent llei calculable una força intangible,
si, en donar equacions a la llum, m’ha permès
resumir-ne els secrets en un joc de sis signes,

si entre el món i els sentits hi ha posat la riquesa
de preguntes, matisos, raons, teories,
si d’això me n’ha fet llibertat i bellesa
i m’ha fet habitar plenituds i vertígens,

si m’ha estat un llenguatge per dir l’infinit,
si m’ha dit amb pocs mots unes lleis tan fructíferes,
si s’ha fet una part tan profunda de mi,
com puc dir-ne fredor, de la física?


El professor

Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d'uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut,
haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva
i des d'elles haver pogut parlar, argumentar, sorprendre, rebatre, demostrar,
oblidar-me dels meus límits, de la meva poca gràcia,
de la meva veu monòtona, de mi mateix i tot,
i en un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador
-indigne, ho sé, i obscur- de tantes meravelles!
Que siguin elles
les que em salvin als seus ulls, si cal salvar-me -o no, millor que no,
millor no interposar-me altra vegada entre el foc de veritat
i els ulls que algun instant l'han delejat;
millor l'oblit, la transparència.
La joventut, la saviesa: tan eternes en la seva inaccessible abstracció
i tan belles, ara, ací, en la múltiple i efímera presència
d'aquests ulls distrets, d'aquests badalls -els veig-, d'aquest desinterès
amb què prenen nota del que escric a la pissarra:
ah, quan ho comprenguin algun dia,
quan en vegin la bellesa no en paraules d’algú altre
sinó d'ells, llum dels seus ulls, per fi matèria pròpia,
quina redempció d'aquests instants on ara veuen solament monotonia!


Els exàmens

Els exàmens,
com rovell a les frontisses de les portes successives de la vida
-com costa obrir-se pas cap al futur contra nosaltres mateixos!:
contra els nervis que tot d'una ens paralitzen,
contra l'ansietat que enfosqueix l'horitzó dels dies assenyalats,
contra el cansament i la desídia que convertiren en desgana
el que hauria pogut ser descobriment i goig.
I les preguntes que semblen un parany, una teranyina,
en lloc d'un retorn a idees visitades i sabudes,
i el vagar perdut pel laberint de records mal païts i poc consolidats,
i l'ordre brillantíssim de la lògica degradat en un caos arbitrari,
i la ventada de sarcasme i de furor amb què semblen caure els llamps
vermells dels correctors sobre els errors:
només el balbuceig on hauria pogut brillar el llamp!
En donarem la culpa, com sempre, als altres i a la sort:
si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
la nostra part del fracàs,
i sabéssim adreçar la nostra voluntat
cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,
quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,
com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida!


El dit i la lluna

“Quan el dit assenyala la lluna,
l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,
diu un proverbi oriental.
I bé: sóc l’idiota
que mira el dit i no la lluna,
perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia
que m’assenyala la lluna.
I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,
seguiria mirant el dit més que no pas
allò que m’assenyala,
i tot em semblaria bell.
Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,
més que no pas la lluna.
I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,
i estigués ben a prop meu per dir-me
“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”
I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:
l’eternitat, l’última mesura de l’amor.



Casablanca

Homenatge a Humphrey Bogart i Ingrid Bergman

La boira, el marit, l'avió: quina triple llunyania
interposada!
Sóc un home sol altra vegada.
Ella se n'ha anat.
Tornar a l'esmòquing blanc, al club nocturn,
a la mirada freda i a l'aire taciturn:
quina altra cosa em queda?
I tractar d'ocultar bé l'enamorat
que des de fa tants anys habita en mi
-ho saben bé el whisky i la ginebra.
I seguir,
fer-me fort i desdenyós per resistir
molts més anys aquest exili de la meva sola pàtria,
l’amor d’ella.
Tornaràs, oh pianista, altra vegada,
una nit de bona estrella,
a tocar-me la cançó que n'anuncia l'arribada?
Serà tard, ja massa tard:
els marits es fan eterns i les dones es fan velles
i els enamorats quedem en un món estrany i a part
-que cruel, el paradís!-
on un bes és sols un bes i només queda París.


Dràcula

Fa segles que no em veig en el mirall.
Vaig oblidar, fa temps, la meva cara.
La darrera que vaig veure era molt trista:
una màscara d’arrugues sobre el rostre,
que fou bell, de la meva joventut.
La d’ara no la sé; deu ser pitjor,
per molt que em maquillessin el cadàver.
Tampoc no puc quedar en fotografia:
això vol dir que, en lloc del meu retrat,
els llibres utilitzen uns gravats
antics, caricatures corrosives
que us fan sentir, probablement, aversió.

Malgrat això, llegeixo que sóc bell,
i les ames m’aprecien quan em veuen:
sóc jove altra vegada?, quan morim,
som vells per sempre més, o retornem
—resurrectes o vampirs— a la bellesa?

Hauríeu preferit que hagués parlat
de tombes i castells, del gust de sang
–excel·lent aperitiu, el recomano–,
dels udols dels llops en lluna plena,
de cruïlles espectrals i solitàries?
Ja sou prou grans per delejar escenografies
com aquestes, llocs comuns, tòpics gastats!

He tornat a la bellesa; ho aprofito:
les noies són més fàcils que al meu temps.
Això seria Xauxa...; però ai!:
les discoteques obren massa tard,
la jovenalla beu i balla fins a l’alba,
i sovint haig de marxar –la llum em mataria—
quan la festa fa el seu ple, amb la cua entre les cames.



Lent, llum i matèria

Jo que vaig ser sorra i sóc avui
cristall
per obra d'un gran foc,
jo que m'he sotmès
a l'exigent rigor de l'abrasiva talla,
tinc avui poder
de convocar la flama.
Així
el poeta i el neguit i la paraula
sorra, foc, cristall, estrofa, ritme
-ai d'aquell poema que no inflama!


Amor

I

Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,

Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,

Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Cremar cada cop més en claredats,

Crear realitat, formar nous móns,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,

Avencs vertiginosos d'absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d'aquest joc mut.

Tastar el destí al fons de tant d'atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.

Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;

Cremar d'amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d'esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;

Guanyar la fonda pau de fer el que cal;
Gestar nous móns en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.

II

Com morir del tot, anul•lar-me en tu,
I res més després: paradís i fama
Sepultats, amor, en el teu cos nu.

Tota tu domini de claror, de flama,
I el teu pas de vent atiant el foc,
Roentor d’incendi que altre cos reclama.

I tant de plaer quan ja flama sóc,
Lliure, arrecerat, hoste dels teus ulls,
En tu, continent enllà de cap lloc.

Gasiva d’instants en què, oberta, aculls
La crema del meu afany freturós,
Naufragar mortal en els teus esculls.

Ara ser com vent en congost boscós,
Ser vertical, alt, i com pedra dur,
Neu blanca com tu en avenc frondós.

Com morir del tot, anul•lar-me en l’U,
Ignorar el meu nom al penya-segat,
Saltar al teu pou, hipnotitzat per tu.

Penetrant en tu, cim de claredat,
Recordar de cop en un llamp el viure,
Ofegar-me en tu i ser-me tu rescat.

Llepar la sal, la mel, la fel del teu somriure,
Enfollir de sol al peu d’una duna,
Ullar-te els ulls per ser claror ben lliure.

Gemegar de goig i cremar tot d’una,
Llum, de cop, d’ un cel totalment encès,
I morir fet foc, èxtasi i fortuna.


[Aquesta composició s'inspira formalment en el codi genètic. Està composta per dos poemes acròstics: en el primer, les lletres inicials dels tercets indiquen les bases dels codons en el DNA que codifiquen una certa proteïna; en el segon, les primeres lletres dels tercets representen les abreviatures usuals dels aminoàcids corresponents als codons respectius. He escollit, com a proteïna, l'oxitocina, les funcions de la qual em foren explicades per Adolf Tobeña: composta de tan sols nou aminoàcids (Cys-Tyr-Ile-Gln-Asn- Cys-Pro-Leu-Gly ), actua com a hormona que provoca les contraccions del part i la pujada de llet, i com a neurotransmissor relacionat amb l'afecte maternal pel nadó i amb el plaer sexual. Amor, plaer, evolució, són els temes d'aquest díptic, que és, també, un homenatge a un dels llenguatges més universals de la naturalesa.]


L’ordinador simula el naixement dels estels

L’ordre matemàtic simula el món real,
crea un altre món –de càlcul, i mental-
regit per lleis exactes, hipòtesis, models:
en un ordinador reneixen els estels
com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.

I som com creadors!: veiem a la pantalla
un món tot just nascut. Una galàxia qualla,
es formen els estels –i tot sota control!
I regulem el temps i dominem el sol,
i musiquem i tot la còsmica rondalla!
-fins que el flux elèctric, de cop i volta, es talla.



Déu

M’agrada el Déu que riu del que li diu aquest babau
de professor:
“No cal cap Déu, no hi ha cap Déu, Déu és aquesta equació”.
I un riure blau
inunda el món:
el professor va desvetllant les harmonies del pregon
-i diu que nega?
M’agrada el Déu que riu i que s’alegra de la brega
del savi que deleja per una alfa i una omega
i se sent tan satisfet que foragita Déu del món.